Ehunmilak

167 km – 46h42 - +11500 - web

Video de la cursa de Goierri Telebista, val la pena mirar-lo per imaginar com va ser la cursa.

Teníem la tasca de trobar una casa on se servissin àpats, volguessin gossos, hi hagués espai per córrer els nens, fós a l'entorn de la cursa... I l'atzar i moltes hores de recerca van fer que la casa escollida fós Orue, a Mutiloa, on l'Emeteri ens va tractar tant bé que vam decidir allargar la nostra estada i ens hi vam quedar tota una setmana.

Per a qui vulgui pau i tranquil•litat, natura i moltes coses a la vora per anar a visitar, a part d'una casa molt ben comunicada amb les principals ciutats del país, aquesta casa és la casa ideal. No té cap mena de luxes ni és cap caserío històric ni té cap gran oferta complementària que la faci única, però l'Emeteri la fa ser una casa encantadora, on es té cura de les persones per sobre de tot. web



La cursa començava a les 6 de la tarda davant de l’ajuntament de Beasain. Comença la Ehunmilak, 100 milles al voltant del Goierri, passant per tots els seus cims.
Sortim direcció Mandubia, passant pel coll de Urrezparatz. Primers 500 metres de desnivell positiu. Es fan bé, baixant fins al km 10 on hi ha el primer avituallament i tot seguit comença la pujada al Izaspi ja a 964 metres Són 2/4 de 8 del vespre i comença a ploure, de moment poquet, però arribant a dalt del cim la pluja ja és bastant constant i el terreny molt relliscós, així que amb una pedra que rellisca moltíssim caic i vaig a parar a una costat del camí, on em faig mal a la mà amb la tanca pels animals. Membolico la sang amb un buf i acabo d’arribar fins a un punt de Creu Roja, on em netegen les ferides i em diuen que al control del km 20 ja m’ho curaran correctament.

Tot baixada fins a Zumarraga, on em trobo la Mar, el Guim, el Pere i la Boira i acabem d’arribar corrents fins al control, situat dintre un frontó. Aquí em curo les ferides de la mà, ens alimentem i sortim corrents tots 5 fins al final del poble.Som molt animats per gent del poble.

Ja sense la família, comença la pujada al Irimo  (900 metres), on hi arribo a les 10 de la nit. Encenc el frontal i anem seguint la carena fins a Gorla, km 30, on hi arribo a les 11 de la nit. Ara plou bastant i comença a haver-hi força boira. Sort que als avituallaments tenen un caldo boníssim.

Sortida del control, un tram on podem trotar una mica, ja per començar a pujar el Hirukuritzeta 989m. Tot seguit baixada, primer perillosa entre fang, pedres molles, pluja i boira i després per pista, fins a Azcarate, km 40, on hi arribo a 2/4 d’1 de la matinada. Després, forta pujada de 3 km fins arribar a l’avituallament de Madarixa, km 43. És 1/4 de 2 de la matinada.

Sortim de l’avituallament i comencem la pujada a l’Erlo, primer suau i al final s’empina una mica per fer cim (900m). Km 49, a 2/4 de 3 de la matinada. Ara comença la part complicada del tram que és un descens fins al Azpeitia, km 55, i a 87 metres d’alçada. Segueixo un grupet de tres bascos que es coneixen el terrenys súper bé i em van indicant com és el descens.

Arribada a Azpeitia a 2/4 de 4 de la matinada. Faig un avituallament ràpid i començo a pujar a l‘Ernio en dues fases: la primera, una forta pujada, la segona, un tram on podem trotar per encarar l’última però forta pujada i arribem a l’Ernio just al moment en què es comença a fer de dia i la llum del frontal ja s’estava acabant. En fer-se de dia, un sorprenent paisatge d’alta muntanya i només estem a 1000 metres d’altitud. Descens perillós per les pedres mullades i ja entre fang i algun tram de formigó (on faig l’error de córrer per guanyar temps) arribo a Tolosa.

A Tolosa hi tinc la primera bossa amb roba de recanvi. Em canvio de roba i em menjo un parell de plats de macarrons. És ¼ de 9 del matí i porto 78 km i 5200 metres de desnivell positiu. Ja deixo de mirar el planning de temps que m’havia fet perquè les pujades que hi ha contínuament i que no sortien al perfil el desvirtuen. En aquest punt vaig dues hores per sobre el millor temps previst.

Sortida de Tolosa direcció Amezketa. Pròxim avituallament al km 96. Com sempre, pujant i baixant constantment, tot i ploure. És el tram potser més fàcil de tota la cursa, on hi ha una altra baixada forta de formigó que també la faig corrent (error). Arribo a l’avituallament en un bonic frontó. És ¼ d’1 del migdia. Estic molt sencer i a punt per encarar la pujada al Txindoki (uns 1000 metres de desnivell). Començo a pujar molt bé. Passo per Larraitz, km 100, amunt per una camí que cada cop s’assembla més a un riu: molt fang i aigua compliquen molt la pujada. Gairebé a dalt, comença a fer molt fred i el fang converteix l’últim tram de pujada al Txindoki en una pista de patinatge. Arribem a dalt, fitxar i baixada per començar a pujar al Ganbo.

Vaig amb dos bascos, però que no es coneixien gaire aquest tram i ens perdem. La boira és intensa i no veiem les marques. Anem buscant-les amb la sensació de donar voltes en cercle. Finalment, després de 45 minuts, tornem a trobar les marques.A partir d’aquí avancem molt lentament per no tornar a perdre les marques. Un es queda a l’última marca, un altre avança una mica i el primer intenta trobar la següent marca. En aquest punt s’ha de millorar el marcatge, ja que pel que m’han dit després és habitual la boira i, segons es diu, fins i tot els pastors es perden a la serra d’Aralar quan hi ha boira.Finalment, aconseguim fer tota la carena i els seus cims i ja baixem direcció el pantà i cap a Lizarrusti on hi arribo a ¼ de 8 del vespre. Sortida de l’avituallament amb una forta pujada i després un seguit de tobogans inacabables fins a Etxegarate. Si no fos pel fang, aquest tram seria força corrible, però amb el fang i la boira és molt difícil córrer.

A ¾ de 12 arribo a Etxegarate, avituallament on hi ha la segona bossa. Em puc tornar a canviar de roba i descansar una mica i surto en direcció San Adrian. Ja a mitja pujada del Txindoki, detecto un problema greu: a les baixades em fa mal un peu i no puc córrer. Em falten 37 km. El mal no és greu, s’ha inflat el peu degut a la humitat i a la circulació, però no em permet córrer. Uns 37 km caminant? Abandono? Parlo amb la Mar i em diu que els nens han decidit que ja m’esperaran, que acabi tranquil•lament caminant.
Lo següent és pujada fins a Sant Adrian, primer, i Aizcorri, després. Per tant, el peu no em molesta. Sí que em noto molt cansat i amb son. Arribo al cim de l’Aizkorri quan es comença a fer de dia, paisatge impressionant!

Ara comença el meu calvari: em queden uns 20 km i la majoria de baixada. No només no puc córrer sinó que quan la baixada és forta i amb pedres ho passo malament. Em prenc un ibu però no em fa ni pessigolles Fins aquí crec que anava entre els 50 primers, però em comencen a avançar molts corredors. Parlo amb la Mar i quedem a Zerain. Com que no puc córrer, tardo moltíssim a arribar a Zerain i em trobo la Mar, el Guim i el Pere. Ho he passat malament a la baixada i m’emociono com si ja hagués arribat. El Guim m’acompanya els 2 km que hi ha entre Zerain i Mutiloa. Últim control. Aprofito per anar a la Creu Roja que em mirin els peus mentre la família em cuida durant l’avituallament. Segons creu roja, sobrecàrrega als peus. Cap problema per acabar de fer els 9 km que queden caminant tranquil•lament.





Quins 9 km més durs, no s’acabaven mai. Va costar moltíssim arribar a Beasain, on ja gairebé a l’entrada del poble m’esperaven la Mar, el Guim i la Boira. Vam acabar de fer l’últim km tots junts, molt content d’acabar, però amb un temps molt excessiu (comptava fer-ho en 35 hores i ho vaig fer en 46:42 hores).